24 de des. 2007

Intravenous Agnostic

nadal

1 m. [RE] [LC] Festa cristiana en què se celebra el naixement de Jesucrist. Hem passat molts nadals junts.
2 [LC] per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família.

caritat

1 f. [LC] [RE] Virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i el proïsme per l’amor de Déu. La caritat cristiana. Esperit de caritat. Obres de caritat.
2 1 f. [LC] [RE] [FS] Amor compassiu al proïsme.
2 2 f. [LC] [RE] [FS] Generositat en el judici del proïsme i de les seves accions. No perdona res: és un home sense caritat.
2 3 f. [LC] Beneficència envers els pobres. Fer caritat. Junta de caritat.
2 4 f. [LC] Almoina. Demanar caritat. Viure de caritats.

humanisme

1 1 m. [HIH] [FLL] Moviment de renovació dels estudis clàssics que arrelà en la literatura italiana i s’imposà per tot Europa, contemporàniament al Renaixement.
1 2 m. [FS] Conjunt de doctrines i actituds pròpies dels humanistes del Renaixement.
2 m. [FS] Tendència a considerar l’ésser humà com el valor suprem.

agnosticisme

1 m. [FS] [LC] [RE] Doctrina que declara incognoscible tot allò que depassa l’àmbit de l’experiència científica.
2 m. [FS] [RE] Doctrina que declara impossible de conèixer la natura i l’existència de Déu.

ateisme

m. [LC] [FS] [RE] Negació de l’existència de Déu.





He vist un indigent, vell i brut, assegut al carrer amb la mà estesa. Darrere seu, una gran pantalla de televisió ofereix el videoclip d'una banda de música cantant guapa amb una gran creu entre els pits, guitarres estètiques, rimes enganxoses. Davant de tot plegat, un grup de gent mira la pantalla i traspassa la carn de qui podria ser l'home invisible. Entre bolsos, abrics, bambes, sabates i gestos de perdonavides, em trobo envoltat de la resta i mitigo qualsevol remordiment de consciència. La cançó s'acaba i tots continuem a ritme frenètic la compra de regals.

[El paràgraf següent l'escric abans que se'm passi la reflexió moral i torni a brindar en nom de vés a saber quèbé, sí, segurament en nom de la meva salut i dels meus èxits personals:]

Ara que tot serà temps de gresca i xerinola, de família i grans àpats, d'obligat consumisme i de certa hipocresia, de promeses i d'oblits, de collonades i de religió mercant; ara, dic, que serà temps de fabuloses borratxeres en nom del cristianisme universal, em declaro seguidor del Nadal només per qüestions purament humanístiques, pacifistes i, en certa mesura, familiars.

Així, doncs, bon Nadal.


Into a vein exhibit the derelict
A secular mosaic distracted at birth
A Cubist abstraction let it live forever
Narcissism so lonely so live by the sea

What a mess

Cosmetic - polemic
Distinguished by relics
Destructive aesthetic
Intravenous agnostic

Brutality is needed in capitalist society
Television abandoned my very entity
Nature failed me
But then it made me
We all pray for pluralist babies

Cosmetic - polemic
Distinguished by relics
Destructive aesthetic
Intravenous agnostic

Dismayed - dispossessed
Life becomes Calvinist
So sparkle and believe
Linguistics die easily

Intravenous agnostic

18 de des. 2007

Dones

M'agraden, però en tinc una.

boomp3.com

13 de des. 2007

Vals monocrom, circular i previsible

Maleïts cercles! Maleïda grisor! Cagon les finestres que deixen passar el fred i les cortines transparents, els vidres bruts i les persianes trencades, els balcons plens de testos buits i els pisos encastats enmig d’altres edificis. Putos passadissos estrets i cuines fosques, habitacions petites i somiers atrotinats. La mare que va parir les cadires desllorigades i els celoberts grisos. Maleïts cercles grisos!


Bé: no cal posar el crit al cel. És només una temporada –temporada de bombeta nua, d’escombra embrutidora, de pica pudent–. És només una temporadeta de cercle vulgar, de mantra amb calçador, de camí repetit diàriament: del portal al llit, del llit al vàter sense tapa. No cal ficar el cap dins del vàter sense tapa. A través de la pantalla de l’ordinador, si obres el mozilla, Internet pot ser a vegades una autèntica claveguera; per això hi avoco avui una mica de merda. Ja no ve d’aquí.

boomp3.com

Monocrom, monocrom. Una vida anodina voltada de vides anodines i una banda sonora a vegades emotiva, a vegades estressant –entre Philip Glass, Michael Nyman i Yann Tiersen–. Llàstima de cercle monocrom –d’arpegis previsibles en un vals circular–, on el matís més excitant de la grisor és... el negre?

3 de des. 2007

Palla bíblica

Aquest matí he estat parlant amb un vell conegut, un company d'escola que inesperadament es va fer militant del cristianisme -ok, oficialment tots en som, però no tots en som militants-. Hem anat a fer un cafè amb llet i, davant d'un diari, hem parlat d'això, d'allò i, és clar, dels últims atemptats i de la mani de l'1-D. Les seves consideracions m'han sorprès bastant i encara les estic valorant. Moltes preguntes davant d'un problema que s'ha tornat circular, com un peix que es mossega la cua. Potser, tal com diu el meu company cristià, caldria lligar l'eterna resposta catalana amb la gran ambigüitat de la cita bíblica:


No responguis a l'insensat segons la seva ximpleria,
perquè no et tornis com ell, també tu.

Respon a l'insensat segons la seva ximpleria,
perquè no es pensi ser savi.



Quina ha de ser la resposta? Matins punt Sí "La primera" o Matins punt No "La segona"? Quina és la seva ximpleria? I la nostra, fins on pot arribar? Cal fer ús dels mitjans dels qui, sent més ximples que ningú, obtenen més respecte per part de l'insensat?

De moment, tal com he llegit avui a La Vanguardia, el dibuixant Kap reflexiona amargament:




boomp3.com

28 de nov. 2007

Mementazo

Vet aquí que En Yeral, amo i senyor de S’ha acabat el bròquil!, proposa allò que a la blogosfera en diuen un meme. Concretament el passa a en Xexu que el declina, l’Anna Tarambana que jo no coneixia i un servidor que agraeix la deferència. Aquest va dels consells blogosfèrics que un hom pot oferir, cosa que no em veig capaç de fer. La meva idea a l’hora d’elaborar un bloc no respon a gaire res. Aquest meu web de pa sucat amb oli arrenca aquest estiu en un moment de debilitat, un dia que meditava amb tota la desídia del món sobre el desconegut món blocaire. Navegant per la xarxa m’hi vaig submergir i després de descobrir autèntiques perles em vaig decidir a fer-ne un que, com a mínim, em divertís de tant en tant. Per mi és com llançar al mar missatges dins d'una ampolla, i que algú pot llegir. De tota manera, la proposta memera del senyor bròquils m'ha fet reflexionar una mica.

Com que jo poques coses puc recomanar, se m’ha acudit fer una mini-cerca (parcial, curta, atzarosa; no m’he mirat els 106 milions de blocs del planeta) dels consells que es donen a l'hora de fer un bloc i n’he fet un refregit agrupant els que es repeteixen més i els que jo trobo més encertats –i que no m’aplico, tot sigui dit–. M’he pres aquesta llicència i no n’he escrit 3 sinó 10, apa.

L’univers de l’enquesta ha estat el meu entorn més immediat (és a dir, els blocaires que m’han visitat i han fet un meme d’aquest tipus) i la primera pàgina de Google amb la cerca "meme" i "consells". [Entre claudàtors anoto de qui provenen els consells.] Respon a un gran rigor, certament... Heu-la ací:

1. Gaudeix fent el bloc i agrada’t. [Anna Tarambana, Un cel vermell, QMenta]

2. Sigues autèntic i posa-hi sentiment, ni que sigui inventat. Si ho aconsegueixes, obvia el dubte de revelar o no la teva identitat real. [Anna Tarambana: «Un bloc és com una vida en format html», diu]

3. Per tant, escriu només quan et vingui de gust i si no tens res a dir, no ho diguis. [Les cabòries d’en Montilla, S'ha acabat el bròquil]

4. Amb tot, hauries de ser el més constant i periòdic possible. [Camil Ros, QMenta]

5. Quan t’hi posis, intenta ser una mica original i aportar quelcom nou. Va, no et limitis a fer copy-paste. [S'ha acabat el bròquil, Tens un racó dalt del món, Buscant a Wally]

6. Tingues una temàtica i un estil propis [Tens un racó dalt del món, Un cel vermell], però intenta fer un bloc interactiu i plural sense monotemes obsessius. [Camil Ros]

7. Fes-lo atractiu per la vista, amb un bon disseny, sense paràgrafs-totxo i amb el text justificat i revisat ortogràficament, sisplau. Sigues concret i directe i no et facis el críptic. Si l’entrada és llarga, posa-hi elements visuals per no cansar el lector. [Tens un racó dalt del món, El diari de l’Eva, Aniol, Un cel vermell]

8. Col·labora i genera moviment. És a dir, respon els visitants que et comenten, visita els seus blocs i comenta els posts que t’agradin. [El diari de l'Eva, Les cabòries d’en Montilla, Buscant a Wally, QMenta, Aniol]. Fes ús dels fils RSS, dels trackbacks, dels retrolinks, dels pingbacks i del que faci falta [Aniol]. De tota manera, no et capfiquis amb el nombre de visites ja que és més important la qualitat que la quantitat. [Les cabòries d’en Montilla]

9. Si voltes per la blogosfera, aprèn dels que tenen més “mili”. [Camil Ros]

10. I si ofereixes informació, comprova que les fonts siguin correctes. [Buscant a Wally]

Propina innecessària: Exorcitza les teves cabòries a la xarxa amb una banda sonora personal. Sigues sincer i musical. A vegades la música pot acabar de fer entendre el que no pots explicar amb lletres i bits. [Somiatrufes]

boomp3.com


Bé: ara toca passar el meme, no? Els nominats podrien ser Red Pèrill, Modgi i Dos poals. Però no cal que el feu, eh? Així mateix, animo a qualsevol que llegeixi aquest post a fer-lo si li passa per la barretina.

Per anar acabant, aquí he trobat els 8 consells blogosfèrics que es repeteixen al món virtual anglès. Els anglosaxons s’ho han muntat bé: es limiten a passar-se aquest llistat i posen asteriscs als consells amb què estan d’acord. I santes pasqües. No sé si corre cap iniciativa semblant per la catosfera. Pel que fa al món hispànic, remeto aquí.

Per últim –ara sí–, no puc deixar d'enllaçar el gran Ararat i el seu enyorat Envaint Polònia (dic enyorat perquè fa setmanes que no actualitza i sospito que hagi migrat). Us deixo amb els seus Consells per al blogaire amb pretensions literàries, tota una lliçó per als blocaires amb vel·leïtats de Nobel.

14 de nov. 2007

A Voice So Pure...


Aquest senyor de la foto és en Paul Robeson (1898-1976), un personatge extraordinari i polifacètic que els Manic Street Preachers van intentar acostar al gran públic el 2001 amb la cançó Let Robeson Sing. Val la pena acostar-s'hi. Talent, somnis i voluntat de ferro, sí senyor!


Where are you now?
Broken up or still around?
The CIA says you're a guilty man
Will we see the likes of you again?

Can anyone make a difference anymore?
Can anyone write a protest song?
Pinky lefty revolutionary
Burnt at the stake for

A voice so pure - a vision so clear
I've gotta learn to live like you
Learn to sing like you

Went to Cuba to meet Castro
Never got past sleepy Moscow
A giant man with a heavenly voice
MK Ultra turned you paranoid

No passport 'til 1958
McCarthy poisoned through with hate
Liberty lost still buried today
Beneath the lie of the USA

"Say what you want"
"Say what you want"

A voice so pure - a vision so clear
I've gotta learn to live like you
Learn to sing like you

"Now let the Freedom Train come zooming down the track
Gleaming in the sunlight for white and black
Not stopping at no stations marked colored nor white
Just stopping in the fields in the broad daylight

Stopping in the country in the wide open air
Where there never was a Jim Crow sign nowhere
And no lilly-white committees, politicians of note
Nor poll tax layer through which colored can't vote

And there won't be no kinda color lines
The Freedom Train will be yours
And mine"

A voice so pure - a vision so clear
I've gotta learn to live like you
Learn to sing like you

Sing it loud, sing it proud
I will be heard, I will be found
Sing it loud, sing it proud
I will be heard, I will be found


boomp3.com

11 de nov. 2007

Ambició?

En una taula rectangular d’un restaurant on ressonen els crits, cinc comensals repartits davant per davant en dos i tres. De tots cinc, n’hi ha dos que tallen el bacallà i en seure han quedat separats d’un del grup que de moment no talla ni pinta res. Però és calculador, d’ètica distreta i d’ambició arrauxada. No dubta, doncs, a canviar de seient i la taula dels cinc comensals queda invertida i disposada en tres i dos. El calculador ha aconseguit seure al costat dels que tallen i pinten gràcies al seu moviment estratègic que, potser, li servirà per continuar demostrant les poques diferències entre un home i un llimac, però també la voluntat de ferro de qui apunta alt en aquesta vida.

Per postres hem menjat trufes i he rigut per dins amb tota la cautela de què he estat capaç. Mai se sap qui pot acabar sent important.

Bé, són només curioses (tristes?) realitats a l’hora de sopar.

boomp3.com

2 de nov. 2007

I ja la mort

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb els del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s’enfonsen;
si els amants es perdessin, no ha de perdre’s l’amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps, no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre, quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats, no es trencaran;
la fe, en llurs mans, pel mig serà rompuda
i dins d’ells sentiran els mals de l’unicorni;
esberlats els extrems, no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades, amb brogit, a les costes;
on va brotar una flor, cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com claus,
donaran cops les testes d’aquella gent entre les margarides;
i al sol s’esberlaran fins que s’enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.


(De Poemes de Dylan Thomas, 1974, traducció de Marià Manent.)


Trobo bonica l’adaptació de Sopa de Cabra de la versió que Marià Manent havia fet del poema de Dylan Thomas. Hores bruixes és un bon tema, amb una lletra, és clar, on no falten llunes, sols i estrelles, però que aquesta vegada hi tenen un sentit i tot. Això sí, quan més escolto la versió de Roger Mas, més la prefereixo a l’original.


boomp3.com

30 d’oct. 2007

Records oblidats




Pero, después de todo, sigo preguntándome: ¿por qué se me escapan tantas cosas de mi pasado?, ¿por qué determinadas cosas se me escapan, mientras que otras permanecen fijas de modo indeleble?



(Francisco Ayala: pròleg de Recuerdos y olvidos, 2006.)

boomp3.com

26 d’oct. 2007

Imagologia


Amb la meva llicència a la butxaca tornava a sentir-me un ésser humà i també una mica com un turista. Gairebé per primera vegada sentia que em trobava realment a Espanya, en un país que tota la vida havia desitjat visitar. En els silenciosos carrerons de Lleida i de Barbastre em semblava copsar una besllum momentània, una mena de ressò llunyà d’aquella Espanya que habita en la imaginació de tothom. Serralades blanques, cabrers, masmorres de la Inquisició, palaus moriscos, rècules de mules, oliveres grises i camps de llimoners, noies amb mantellina negra, els vins de Màlaga i d’Alacant, catedrals, cardenals, curses de braus, gitanos, serenates... en un mot, Espanya. De tot Europa, era el país que més havia impressionat la meva imaginació. Em semblava una llàstima el fet que quan, finalment, havia aconseguit d’anar-hi, només n’havia pogut veure aquell racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa i gairebé sempre en ple hivern.

(George Orwell: Homage to Catalonia, 1938, p. 167.)


Estimat Eric, ja fa temps que cries malves però m’agradaria que poguessis tornar com a turista, avui, en aquest racó del nord-est, i m’agradaria que el teu nou homenatge signifiqués una nova denúncia i un nou descobriment.


24 d’oct. 2007

Somiatruites



Em dic
Albert Pla. Sóc gairebé un cantant que, com pot, fa cançons. Poca cosa, poca fama, poca incidència en el desenvolupament polític i cultural del seu país. Però sóc Albert Pla. I sóc qui escriu aquesta carta. Hi ha persones que ni tan sols són jo. Hi ha tipus que es fan passar per mi. Un d'ells escriu articles firmats amb el meu nom. Sembla que és membre o simpatitzant de Ciutadans per Catalunya i que, entre altres llocs, escriu les seves opinions personals, polítiques i pseudointel.lectuals al bloc de Félix de Azúa. Ja l'hi vaig pregar fa mesos en un mail privat, però com que veig que li importa una merda la meva petició, l'hi dic públicament. Per favor, senyor De Azúa, digue-li al teu amic que pari. Jo no sóc el teu Albert Pla. Quin embolic que m'heu armat. M'arriben correus de gent confusa, estranyada, decebuda perquè creu que opino tal cosa i tal altra sobre tal o tal altre assumpte que s'ha publicat en tal o tal altre lloc impossible de rastrejar. I només els puc dir que jo no he sigut.

La cosa és pitjor si cliques Albert Pla. A Google, depèn del dia, pots veure en la tercera o quarta referència articles presumptament escrits per mi. Encara més, per obra i gràcia de l'associació d'idees digital, cada vegada més sovint es vinculen termes com Albert Pla i Ciutadans per Catalunya o amb Félix de Azúa. Em sembla irritant. Crec que els partits polítics són, simplement, grups de persones amb greus problemes psicològics i de personalitat que es dediquen a l'engany i al robatori. Per mi, Ciutadans per Catalunya, a qui conec, per desgràcia, des que a algú se li va ocórrer la idea de posar el meu nom entre els seus simpatitzants, és un partit ple d'intel·lectualets de casa bona, ex de tot, que després de fer el gilipolles tota la vida es dediquen a tocar els collons. Quina agudesa. Sublim. Que cultes, llestíssims...

També hi ha una persona, a qualsevol lloc, no ho sé, amb aquesta pàgina a Myspace. Tampoc sóc jo. Aquest tio penja peces i vídeos a la seva (meva) pàgina com si fos jo. Té un grup d'amics a qui enganya fent-se passar per mi. I la gent li (m') envia fotos, textos, pensant que es comunica amb mi. Patètic. Finalment, si algú entra a Youtube pot veure un vídeo d'Esquerra Republicana de Catalunya. Es projecten fotos dels que es presenten a les eleccions municipals mentre sona la meva cançó Carta al rey Melchor que, per més inri, és en castellà. I jo em pregunto, ¿què faig? Potser hauria de fer el meu bloc i firmar-li articles a De Azúa demanant la independència de Catalunya. O en els meus recitals llegir un manifest escrit per Carod-Rovira dient: "Visca el Rei i visca Espanya!" Llàstima que entre tots dos no en tinc ni per a mitja cançó.

«Jo no sóc Albert Pla», llegit a El Periódico de Catalunya.


23 d’oct. 2007

Fan



Anava jo amb tren tot parlant amb una amiga sobre una banda musical de moda i el seu líder. Jo que li dic:


–La banda toca molt bé, les cançons crec que són bones però falla la veu del cantant.


Ella, indignada, em contesta:


–Però què dius! Si el cantant és molt guapo!


Mai he tingut enveja de l’atracció sexual dels cantants sobre les fans (bé, sí, però ara no és el cas), i una mica contrariat insisteixo:


–Ja ho sé, però no em refereixo al seu físic sinó a la seva veu.


La meva amiga, tanmateix, sembla absolutament insensible al matís:


–No diguis això que és molt i molt guapo, entesos?


Es tracta d’una conversa que no porta enlloc, però vull aclarir que no és que trobi lleig el cantant, sinó que, si se’m permet l’opinió, la seva veu no és la més idònia en comparació amb la qualitat del grup.


–No t’enfadis –aviso–, el cantant és molt i molt guapo però jo només dic que, segons el meu parer, em sembla, crec, diria, potser, la seva manera de cantar no seria ni la d’en Tom Jones ni la dels millors moments de Steve Walsh, penso...


Però la meva estimada amiga no cedeix ni un pam de terreny:


–Ai, digues el que vulguis, però ell és molt i molt guapo i m’agrada moltíssim, molt i molt, molt.


Abandono, rendit davant l’evidència, i com dos adolescents passem a parlar de les dones del tren que m’agraden.


Paral·lelament, dels auriculars del meu mp3 continuen sonant els virtuosos Kansas, que no sé si a hores d'ara la meva amiga trobaria molt i molt guapos. M'agafa un auricular i opina:


–Hòstia noi, no sé com pots aguantar aquest soroll!


Qüestió d'opinions, suposo.



16 d’oct. 2007

Der träumt Trüffeln in Frankfurt


Milers de llengües i una que treu el caparró entre les poques desenes que s’han erigit amb el dret exclusiu d’existir en nom d’un rotring negre, molt negre, resseguit damunt d’un mapa del món pintat de colors. Fixa’t bé, diuen, no veus que el meu rotring arriba fins aquí?, doncs tu ets meu i ets part de mi i a la que et tornis a presentar singular i universal et trenco les cames. No patiu, contesten els ambsense rotring particular, a favor vostre tenim l’endogàmia tradicional, el cofoisme tradicional i la imbecil·litat tradicional que tant potenciem des de les nostres capelletes tradicionals. Si no fos perquè la missió és mantenir certs habitants del primer món en pàries culturals, qui sap si ens importaria entrar a l’ONU, ser de la FIRS, guanyar el Nobel o anar a la Biennale.

Maleïts rotrings!


10 d’oct. 2007

Recerca i final



I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there






Ei, On t’amagues?




6 d’oct. 2007

Spiaggia solitaria



Mare mare mare voglio annegare
portami lontano a naufragare
via via via da queste sponde
portami lontano sulle onde


Franco Battiato és un músic que em resulta curiós. Té una pinta que sembla haver-se reencarnat (tot i que encara no és mort) en el teclista dels Antònia Font i les seves melodies, recollides en desenes de discos editats des dels anys seixanta, em fan passar de la ganyota a l’embadaliment.

Si escric sobre ell és perquè aquesta tarda he llegit una entrevista que li ha fet La Vanguardia (aquell diari tan esquizofrènic que ara s'ha empetitit) aprofitant que fa poc voltava per Barcelona. En l’entrevista tant les preguntes com les respostes es mouen per aquell terreny eteri que només pots parar-te a observar si tens temps, i avui era el meu cas. Que si la condició humana, que si la recerca del jo, que si el budisme i el sentit de la vida. En fi, res de nou sota el sol que il·lumina els cantautors de l’abstracció. Però, com deia, Franco Battiato m’encurioseix. D’entrada, el seu posat. De sortida, la seva extraordinària fertilitat musical. Pel mig i, segons el meu parer, com a cúspide, la cançó Summer on a Solitary Beach. Ignoro si l’has escoltada mai, i si l’has escoltada no sé si també et sembla que es tracta d’una melodia, d’un ritme, d’uns arranjaments i d’una lletra que no són el que en música s’acostuma a considerar normal (força gent m'ha dit que no li troba res de l'altre món o que en té de millors). En tot cas, aquí la deixo:







No vull indagar gaire més en l’univers d’aquest senyor. No sé ben bé per què, però tinc por d’arribar a un punt que em defraudi. Sé que, a part de cantant melòdic, ha escrit diverses òperes, una missa, és director de cine, pintor... i segurament deu ser més coses.

De l’entrevista, a diferència del títol que han decidit posar-li («Casi siempre el buscar es mejor que el encontrar»), em quedo amb les preguntes i les respostes finals:


Esos inicios tan difíciles que tuvo...

... No fueron duros, siempre he hecho lo que he deseado.

¿No fueron frustrantes?

Hay dos cosas que no conozco: la frustración y la envidia. Cuando oigo una composición maravillosa de otro también la siento mía, porque me ha entrado dentro, me pertenece. Aunque ahora ya sólo escucho música clásica, he escuchado toda la música posible: japonesa, china, india...

Y El vacío es su resumen.

Es un álbum que trata de todo lo que hemos hablado. La pieza 'Nada' es lo que parece tiene el mismo título de mi última película, que se presenta este mes en Italia y que habla sobre la existencia. Una discusión teológica entre un creyente, un ateo y uno que duda.

¿Usted es budista?

Estoy muy próximo, pero me gustan todas las religiones porque en todas hay algo extraordinario. Si eres un verdadero músico sabes que en esta disciplina está la posibilidad de tocar planos superiores de existencia. La música te hace entender que la materia es sólo una pequeña parte del universo.

¿Cómo se explica este feo momento humano?

Siempre ha sido así, millones de muertes violentas a diario: el marido asesina a la mujer, la mujer al marido, el padre al hijo, el hijo al padre... Pero se trata de la misma humanidad en la que conviven los más primitivos con seres evolucionados. Pero todos, a base de repetir errores, llegaremos a la sabiduría.



[Aquest post parla d’actualitat, i és quelcom que m’havia jurat no fer. Bé, un altre dia serà. Com a mínim m’ha servit d’excusa per incloure la Solitary Beach en aquest "bloc sinceromusical".]

4 d’oct. 2007

Manchild


Un dia t’aixeques del llit i et mires al mirall. De seguida penses quan amb prou feines calia afaitar la cara que tens. Aquells eren dies de petits maldecaps que calia manejar com si fossin enormes. Crec que la mirada que tenia en la meva adolescència i preadolescència era, metafòricament parlant, més hiperbòlica que miop. Intuïa el pa que s’hi dóna en aquest món, però l’estrafeia i el feia girar al meu voltant.

Al costat d’aquell meu context superparticular –encara que es tractava del mateix que qualsevol altre marrec–, hi havia el desvetllament de la consciència d’on m’havia tocat viure. Recordo que un matí de novembre un amiguet em va revelar que si Déu havia tingut la sacrosanta idea de crear-me, era per algun motiu... Qui sap, potser jo era una mena de messies, atès que el món girava al meu voltant i cada dia havia de superar proves espectaculars com ara fer-me el llit i resistir heroicament el llarg camí fins a l’escola.

El millor, o com a mínim el més curiós, d’aquells dies on amb penes i treballs em desfeia de la infantesa són els primers passos cap a l’adolescència. És un moment en què comences a encaixar idees, en què allò que demanava la mare connecta directament amb el que no feia el pare, en què definitivament comprens que practicar l’onanisme és com fer l’acte –jo deia fer l’acte–, en què et comences a plantejar reptes.

Sí, company, en aquells moments, quants reptes plantejats per demà o demà passat? Quantes hores reflexionant al sofà, amb el membre a les mans, sobre la veritat del carpe diem que un professor m’havia fet saber i sobre la necessitat d’anar per feina? No sé si és el teu cas, però jo acostumava a pensar en aquesta seqüència: «Primer ella, després l’altra, dissabte agafaré una bona merda i segur que per fi...» Perquè, és clar, va arribar un dia en què comences a sortir. Descobreixes les discoteques de tarda i tot de cop t’hi trobes a dins, tastant per primera vegada un cubata. Aleshores eren moments on les primeres mirades hiperbòliques començaven anar acompanyades de pensaments hiperbòlics, que acabaven sempre per concretar-se en no-res.

De la preadolescència a l’adolescència continues pensant que els planetes giren al teu voltant, però no entens per què aquell sistema fet a mida, del qual ets el centre, no et fa el cas que mereixeries.

I bé, passen els anys i de sobte et trobes en un pis desconegut davant d’un mirall brut a punt d’afaitar-te. I penses per un instant... Ubi sunt aquelles tardes que dedicava a observar-me grans i fer-me palles, pensant en les ties de la classe, en la Sabrina Salerno, fins i tot en la Samantha Fox [sic.]... [personatges absolutament absurds, gairebé tant com els nens que s’animaven amb elles.] Pel que es veu, al cap de molts anys, aquelles tardes s’han transformat en vespres d’insomni mirant la (nova) parella, farcit de (nous) dubtes, o convençut que aquella (nova) amiga no ha de tardar a fer-te més cas del normal i quedar per "fer un cafè"; o penedit d’haver fet segons quines coses en els darrers trenta anys; o fins i tot enyorant d’alguna manera la solitud d’aquelles tardes al sofà...

Fa centenars de mesos, el més important era explicar als amics que anaves més calent que un llum de ganxo. I ho explicaves, i tant, perquè tothom ho havia de saber. Ara un hom és més reservat, i trobo una mica de plaer exorcitzant els antics costums, que em visiten entre llençols en forma de fantasma i en el mirall del lavabo. I la nit que surto a les discoteques de carrer, als bars de barri, als pubs de la ciutat, a les casuals converses de saberuts poetes, evoco aquells pensaments ridículs de machoteenager i que ara són més certs que mai...

Diguem-ho ben alt i fort. El consol és que aquestes bestieses són abastament compartides.

29 de set. 2007

Dinosaures



Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

(Augusto Monterroso: El dinosaurio)


Opció 1: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va tornar a tancar els ulls fent-se el mort per no obrir-los fins que l’edat prehistòrica hagués passat.

Opció 2: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va decidir anar a dormir a un altre llit, no fos cas que el dinosaure de torn el devorés.

Opció 3: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va fer com si no existís; es va dutxar, es va fer l’esmorzar i va viure de puntetes la resta dels seus dies (no fos cas que se’l mengessin per dinar).


[Petita reflexió a partir de l’estranya combinació d’haver llegit el conte més curt del món i interpretar-lo segons les reaccions polítiques de la setmana que tots hem vist gràcies a la premsa, la tele i la ràdio. El resultat ha estat la constatació definitiva que les edats juràssiques, troglodites i monàrquiques continuen convivint i dominant la península on encara habiten dinosaures.]


21 de set. 2007

Supercalifragi



- Bon dia, posi’m un pot del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, plis.

- De seguida. Ui, no en tinc, no vol pas el New Kony De Marca Concentrate Ultra Nova With Nom Raro En Estranger Per Vendre Més Que El Ja Passat De Moda Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White 2.0??

- No, no, m’ha costat molt aprendre’m el nom del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, i a més aquest producte que m’intenta colar no s’anuncia per la tele...

- Ja, però és més barat i renta igual.

- Però si és molt més petit!

- Perquè és Concentrate.

- Mmm... No em convenç, no el vull.

- Jo el faig servir i va de puta mare.

- Escolti, jo necessito una garantia, una prova irrefutable com ara una colla de senyores reals amb el seu nom i DNI a l’extrem dret de la pantalla que em jurin que el producte és la rehòstia, que es mostrin entusiasmades i meravellades però alhora serioses i amb un criteri exigent, que es reuneixin a la plaça del poble per fer una mani a favor del producte, o que quedin a casa d’una d’elles per prendre cafè i parlar del tema. A la merda els Concentrates que no s’han guanyat el clam popular de la gent autèntica i treballadora, necessito proves evidents amb entrevistes casa per casa, amb patums promocionals on participi tot el barri, amb tot de penya que surt de casa espontàniament per veure la meravella del segle XXI que no és sinó el Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White.

- Ah, bé, jo només li puc oferir un pot més barat.

- Doncs ja veu que sense la garantia de què li parlo no hi ha res a fer.

- Ho entenc perfectament.

- Passi-ho bé.

- Adéu-siau.

15 de set. 2007

Animals

Som animals de costums. Almenys la majoria de nosaltres (exemples diversos: i, ii, iii, iv, v...). Qui no sent l’agradable seguretat d’un espai conegut o d’un so familiar? Em refereixo a petites coses com ara el soroll d’un assecador. Personalment, la calidesa del soroll d’algú que s’asseca els cabells, vés a saber per què, em fa sentir bé. Els llençols del teu llit personal i intransferible. Aquells llibres llegits fa tants anys però que no has mogut de lloc, potser per un estrany impuls antitemporal i, per tant, antinatural. Som animals de costums i ens costa acceptar el canvi. O si més no, ens costa deixar que els espais i els sons coneguts desapareguin de la nostra vida. Potser aquest sentiment té diferents matisos i, en segons qui, és una qüestió de grau. Hi ha qui li costarà més canviar de mòbil que d’altres, hi ha qui no tolerarà que tot de cop l’ordinador hagi d’anar al contenidor. Som animals de costums, alguns més que d’altres, i si bé els petits canvis costen d’assimilar, acceptar els grans –aquells canvis que fan terror de veritat– pot suposar tota una proesa. Potser massa gran per a un simple i capquadrat animal de costums.

Imagina’t un animal d’aquests (de costums) condemnat a haver de canviar de situació cada dos per tres. O, dit a la manera ikeïsta, condemnat a redecorar la seva vida cada poc temps. Possiblement les celles se li aniran abaixant, el posat serà el d’un personatge sempre a l’aguait, les orelles podrien acabar-se movent amb més agilitat i el color de la pell es mostrarà cada vegada més i més gris. La mirada, fins i tot, pot acabar tenint aquella expressió dels cérvols o els nyus salvatges, sempre pendents d’haver d’anar a menjar boixos a un altre cantó, sempre obligats a travessar un riu ple de cocodrils. Un animal de costums obligat al canvi constant és, ras i curt, un animal de costums putejat.

Però hi ha una subespècie del regne dels animals de costums que, mogut per una pulsió paradoxal que l’excita moltíssim, s’atreveix a desafiar constantment la crida de la dita popular "volta el món!". D’acord que, un cop han fet cas a aquest sentiment, els pobres animalons fan més voltes que un ventilador intentant retrobar la calidesa, per exemple, d’un so d’assecador. D’acord que aquests animals de costums poden arribar a semblar feres espantadisses de celles abaixades i gest de desubicat, com un d’aquells cérvols en constant recerca. D’acord que en moltes de les seves tombes la frase lapidària podria ser: "Animal, si ets de costums, no voltis el món i queda’t al born." Però, sempre parlant de la subespècie concreta dels animals de costums, sospiten que quedar-se al cau pot ser l’autèntic fracàs de l’animal de costums perquè, segons intueix aquesta subespècie, els que són capaços de desafiar les seves pors poden arribar a ser invencibles.

Animal, si ets de costums, acostuma’t a perdre i guanyaràs (algun dia)!


8 de set. 2007

Advertència

Penseu, germans,
com jo hi penso,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera,
que visito de tant en tant.

Penseu en Margarida,
la trista prostituta de la nit,
la de la mà flonja i el pit humit,
aquella que un dia quedarà quieta,
amb les mans tancades
sobre el ventre adolorit.

Penseu en les dones vestides com una estampa,
aquelles que amb un cant planyívol
us demanen un home amb rostre d’infant.
Sota el braç duen una partitura,
amb notes fetes de carn
i esquitxos de sang.

Penseu en aquesta multitud
que ens mira somrient,
sense saber el perquè del riure.

Penseu sempre en tot això,
però,
per damunt de tot,
penseu,
germans,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera, que visito de tant
[en tant.

(Joaquim Horta: Poemes de la nit, 1955.)

3 de set. 2007

Sexe

Tant ella com jo ens en morim de ganes, però no ens agrada la traïció i ens n’estem.

Tanmateix, no ens estarem traint a nosaltres mateixos?

28 d’ag. 2007

Domesticitat

Després d’una conversa que hagués pogut ser molt acalorada (però que no ho va ser), em vaig acomiadar a la manera habitual (a saber, amb un gest educat d’autòmat que algun dia hauria de revisar). Un cop davant l’ordinador, pensava en totes les seves veritats, categòriques, i les anava contrastant amb les meves, categòriques també. Es tracta d’un conegut de carrer, un d’aquells amb qui comparteixes simpatia i respecte però ni un sol punt en comú. Si ell naps, jo cols; si jo peres, ell pomes; si tots dos carn i no peix, un no suporta el xai i l’altre exceptua el pollastre.

El problema és que ni un ni l’altre té prou forces per defensar els seus arguments i intentar convèncer el contraopinant. I dic problema perquè les nostres converses acaben per no tenir ni suc ni bruc, de manera que quan tots dos hem exposat els nostres punts de vista el diàleg mor i es fa el buit. Quina llàstima! Tant que m’agradaria discutir-m’hi, submergir-me en el món de les dades i l’erudició i trencar aquesta perversa harmonia, dir-li que jo cols, que jo moltes peres, què caram, que jo xai a tope!, i que és una gran equivocació creure en naps, pomes i pollastres! Què no mesura la raó sinó els arguments? En fi...


23 d’ag. 2007

Som tontos

Nicole debía entenderlo así porque agachó la cabeza y se puso a ordenar sus dibujos, a guardar los lápices. Volví a acariciarle el pelo, le pedí perdón y ella dijo rápidamente: "No, no eres tú quien...", y se detuvo, y sin saber por qué sonreímos al mismo tiempo y nos besamos largamente; sentí que nuestras caras y nuestras bocas componían el reloj de arena donde una vez más empezaba a correr el fino chorro de un tiempo silencioso e inútil. Ya era tarde para ir al museo, la luz de la habitación tomaba ese tono marchito que iba tan bien con su olor y los rumores del pasillo. En ese aplazamiento que repetiría ya tantos otros desde la tarde en la carretera de Mantua, con las casas rojas a la izquierda, se abría una zona de ritos y de juegos, de antiguas ceremonias que llevaban al amor de los cuerpos egoístas, empecinados negadores de la otra soledad que estaría esperándolos a los pies de la cama. Era la tregua precaria, la tierra de nadie donde caerían enlazados, se desnudarían entre murmullos, confundiendo las manos y las ropas, ahincándose en una falsa eternidad recurrente. Jugarían a los sobrenombres o a los animalitos, en una secuencia graduada y conocida y siempre deliciosa.



Tontísimo, diría Nicole. No soy nada tonto, diría Marrast. Usted es un gran tonto y un malo/ No lo soy en absoluto/ Sí que lo es/ No/ Sí/ No/ Sí/ Entonces yo a usted le estropeaba su jardín/ Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea/ Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos/ No me importa/ Primero le mandaba todos los topos/ Sus topos son tontos/ Tres marmotas/ Tampoco me importa/ Varios lirones/ Usted es un malo/ Y todos los puercos espines/ Mi jardín es mío y no lo toca nadie/ Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos/ A mí sus animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido/ No está defendido, y mis animalitos le comerán todas las flores/ No/ Los topos le comerán las raíces/ Sus topos son malos y tontos/ Y las marmotas harán pis contra los rosales/ Sus marmotas son malolientes y estúpidas/ Usted habló mal de las tres marmotas/ Porque son estúpidas/ Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres/ Lo mismo todas son estúpidas/ Y todos los lirones/ No me importa/ Ahora salga a ver su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos/ Usted es tonto y malo/ ¿De verdad soy tonto y malo?/ Usted no es malo pero es tonto/ Entonces retiro tres puercos espines/ No me importa/ ¿Soy tonto?/ No, no es tonto/ Entonces retiro todos los lirones y un topo/ Cualquier cosa que retire me da igual/ Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos/ Usted es malo/¿De manera que soy malo?/ Es malo y tontísimo/ Entonces, dos topos/ No me importa/ Todos los puercos espines.


(: 62/ Modelo para armar, 1968, p. 53.)


Aquest fragment sempre m’ha suggerit el reflex, el diàleg d’una visió del món, el d’una espiral malaltissa de com va el planeta, de països, d’estats, d’invasions, de guerra, d’estupidesa i d’imprudències. Potser d’amor, també?

20 d’ag. 2007

Deus Ex Machina

Al llarg de la meva vida, sempre que em trobo atabalat i perdut, penso que baixarà Déu i que amb la seva vareta màgica m’ho solucionarà tot.

Al cap d’una estona, com que no baixa Déu a arreglar res, penso que estant en un país d’arrel catòlica potser algun sant farà algun miracle.

Unes estones més tard, com que no ha baixat cap sant ni cap déu ni sa mare, em trobo amb els pantalons arremangats disposat a enfangar-me tot sol.

Me’n surto i em cago en la puta superstició, la puta religió i la puta mandra, que ve a ser tot el mateix.



Amén.

14 d’ag. 2007

Poeta yutufer

Fa poc vaig conèixer un poeta universitari que parlava, amb aires de poeta, del "yutuf" –deia "yutuf", el poeta, mentre donava lliçons de llenguatge–. El poeta s’escoltava, se les donava d’anglòfil i dominador de la llengua. El poeta em parlava del Bé i del Mal, del seu domini en noves tecnologies i de les errades lingüístiques de gent que no té el seu càrrec acadèmic ni la seva posició de poeta. Se’n reia dels simples no-poetes, el poeta, i me’ls assenyalava picant-me l’ullet. El poeta llegia un dels seus textos i acabava les frases gairebé en silenci, com aquell qui acabant de dir quelcom genial es prepara ja per dir-ne una de millor encara.

El poeta no s’adonava de les pròpies pífies i em vaig enamorar d’aquell poeta enamorat d’ell mateix, absort en el seu núvol poètic, enganyat pel seu fum poètic, admirat per la facilitat del poeta d’entabanar el públic amb un parell de gestos poètics.

Un cop a casa li vaig escriure un sonet, no gaire poètic perquè no sóc poeta. Després, com que m’avorria, vaig cercar pel YouTube "poeta universitari", i el que em va sortir no podia connectar d’una manera més irònica amb el que pensava d’aquell qui, sent un simple all, es pensa que és una gran taronja.



Es pronuncia "yutiub" ['ju:.tju:b], oi?

5 d’ag. 2007

De hooligans i presumits

Els blocs polítics em solen provocar certa mandra. No, espera. Els blocs polítics em solen provocar certa ràbia. Siguem sincers. Siguin del partit que siguin, tot i que salvant honroses excepcions, no hi sé veure sinó un senyor/a sense idees pròpies que actua com a simple instrument del seu partit, o bé com un ésser humà que s’intenta promocionar a la xarxa. «Mireu-me, mireu-me, ahir vaig fer una gran conferència a no sé on i avui m’he llegit un llibre apte només per a intel·lectuals com jo. Visca l’EMP (El Meu Partit)!»

(Continuo aquest post amb por de ser injust i una mica destraler.)

El millor d’aquesta mena de blocs són els aduladors. A mi em sembla increïble, però hi ha gent que no s’està d’escriure comentaris hiperbòlicament elogiosos al peu del post. I, francament, a vegades no tenen cap mena de sentit. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca, que li va agradar molt i que va coincidir amb no sé qui. Automàticament, apareixen un o dos comentaris que s’ho maneguen per parlar del poc nivell cultural dels membres de l’altre bàndol, per atacar l’actual consistori i, si tenen temps, per elogiar la música barroca (sempre que aquesta sigui escoltada per un membre de l’EMP).

També hi ha, és clar, els que ataquen a la jugular sense pensar res. Són els militants de l’Altre Partit (AP), programats i amb instruccions precises de mossegar qualsevol opinió del contrari. Aquests no m’agraden tant perquè, contra tota lògica, són encara menys originals que els primers. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca... Immediatament, salten indignats els contraopinants que hi troben un clar indici de fatxenderia gratuïta, un exemple evident que el candidat en qüestió no treballa pel municipi i una falta de respecte al lectorat davant d’una mostra pedant d’elitisme (perquè tothom sap que la música barroca és un clar símbol de... del que sigui).

Seria injust oblidar-se dels comentaris que intenten ser equànimes, els que malden per fer veure els pros i els contres a uns i altres. A aquests els diria que no perdin el temps: no hi ha res a fer. No es pot convèncer un convençut, i els militants de partit polític acaben sovint amb l’equanimitat d’un hooligan d’equip de futbol.

Així les coses, i sempre salvant honorables excepcions, crec que el més encertat seria obrir un bloc polític sense penjar cap post, posar-hi només la fotografia del candidat, les sigles i un lema, i que els internautes s’esbravin sense la feinada d’haver de llegir res. Total, quan entren al bloc tant els de l’EMP com els de l’AP ja saben què hi escriuran. A més, si els blocaires polítics mai no hi comencen a escriure res, quedaran menys en evidència quan, un cop passades les eleccions, deixen inactiu el bloc que una vegada els va recomanar d’obrir el seu assessor.



L’altre dia va coincidir que, mentre passejava per un d’aquests blocs, escoltava la cançó #3 de l’àlbum Will to Live de Ben Harper (espero que mai no el facin servir per a cap campanya). Ja veuràs, prova d’escoltar-la mentre llegeixes segons què de segons qui (aquest meu text, per exemple). Potser acabes amb un somriure tipus Mona Lisa.

31 de jul. 2007

Impromptu

Obrir un bloc és una pràctica habitual. Una vegada em vaig proposar no fer-ho, perquè la veritat és que entre els diversos pensaments que em provocaven certs blocs, un d’ells era el de ser una autèntica palla davant del mirall. Un altre aspecte que em feia defugir la possibilitat d’obrir un bloc era el de caure en la vulgaritat, com ara mateix acabo de fer. Però pitjor encara, la d’escriure bestieses que només jo podria entendre, allò que se’n diuen, si continuo amb la vulgaritat, palles mentals. Parlant de palles, és curiós comprovar una vegada darrere una altra el joc que dóna dir que ets una dona al ciberespai. Tens més comentaris bavosos i per pur interès testosterònic les teves opinions acostumen a ser més ben valorades. Però no, en aquest sentit tampoc no tindria excusa per obrir un bloc perquè no m'agraden els e-caçadors de fembres i, a més, sóc un tio –diguem-ho ja.

Ups, cal evitar la dispersió. No caldria fer-ho ja en el primer post.

Per què un bloc? Alguna idea? Busquem l’aprovació i els copets a l’esquena de l’altre? Tant és, em sembla que si obro un bloc –sí, deu ser això– és per compartir i expressar opinions i sentiments que no tenen res d’especial, i que precisament per això poden ser també els teus. Exacte, deu ser tan simple com això. Qui sap, potser en aquest bloc de pa sucat amb oli hi acabes trobant un lloc on guanyar el temps, un nou blocaire a qui insultar o fins i tot una ànima bessona. O, sent més excèntric, una ànima ironicoescepticomelancoliosa, pretesament subversiva i somiatruites.





Per començar, una proposta musical. Si a vegades t’agrada, o no pots evitar, navegar sense brúixola et recomano les cançons d’Elliott Smith. Especialment Angeles i Twilight. Això sí, mai, mai, no acabis com ell. No és una opció. No hauria de ser-ho.