Records oblidats

Pero, después de todo, sigo preguntándome: ¿por qué se me escapan tantas cosas de mi pasado?, ¿por qué determinadas cosas se me escapan, mientras que otras permanecen fijas de modo indeleble?

(Francisco Ayala: pròleg de Recuerdos y olvidos, 2006.)

boomp3.com

Imagologia

Amb la meva llicència a la butxaca tornava a sentir-me un ésser humà i també una mica com un turista. Gairebé per primera vegada sentia que em trobava realment a Espanya, en un país que tota la vida havia desitjat visitar. En els silenciosos carrerons de Lleida i de Barbastre em semblava copsar una besllum momentània, una mena de ressò llunyà d’aquella Espanya que habita en la imaginació de tothom. Serralades blanques, cabrers, masmorres de la Inquisició, palaus moriscos, rècules de mules, oliveres grises i camps de llimoners, noies amb mantellina negra, els vins de Màlaga i d’Alacant, catedrals, cardenals, curses de braus, gitanos, serenates... en un mot, Espanya. De tot Europa, era el país que més havia impressionat la meva imaginació. Em semblava una llàstima el fet que quan, finalment, havia aconseguit d’anar-hi, només n’havia pogut veure aquell racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa i gairebé sempre en ple hivern.

(George Orwell: Homage to Catalonia, 1938, p. 167.)


Estimat Eric, ja fa temps que cries malves però m’agradaria que poguessis tornar com a turista, avui, en aquest racó del nord-est, i m’agradaria que el teu nou homenatge signifiqués una nova denúncia i un nou descobriment.

Somiatruites

Em dic Albert Pla. Sóc gairebé un cantant que, com pot, fa cançons. Poca cosa, poca fama, poca incidència en el desenvolupament polític i cultural del seu país. Però sóc Albert Pla. I sóc qui escriu aquesta carta. Hi ha persones que ni tan sols són jo. Hi ha tipus que es fan passar per mi. Un d'ells escriu articles firmats amb el meu nom. Sembla que és membre o simpatitzant de Ciutadans per Catalunya i que, entre altres llocs, escriu les seves opinions personals, polítiques i pseudointel.lectuals al bloc de Félix de Azúa. Ja l'hi vaig pregar fa mesos en un mail privat, però com que veig que li importa una merda la meva petició, l'hi dic públicament. Per favor, senyor De Azúa, digue-li al teu amic que pari. Jo no sóc el teu Albert Pla. Quin embolic que m'heu armat. M'arriben correus de gent confusa, estranyada, decebuda perquè creu que opino tal cosa i tal altra sobre tal o tal altre assumpte que s'ha publicat en tal o tal altre lloc impossible de rastrejar. I només els puc dir que jo no he sigut.

La cosa és pitjor si cliques Albert Pla. A Google, depèn del dia, pots veure en la tercera o quarta referència articles presumptament escrits per mi. Encara més, per obra i gràcia de l'associació d'idees digital, cada vegada més sovint es vinculen termes com Albert Pla i Ciutadans per Catalunya o amb Félix de Azúa. Em sembla irritant. Crec que els partits polítics són, simplement, grups de persones amb greus problemes psicològics i de personalitat que es dediquen a l'engany i al robatori. Per mi, Ciutadans per Catalunya, a qui conec, per desgràcia, des que a algú se li va ocórrer la idea de posar el meu nom entre els seus simpatitzants, és un partit ple d'intel·lectualets de casa bona, ex de tot, que després de fer el gilipolles tota la vida es dediquen a tocar els collons. Quina agudesa. Sublim. Que cultes, llestíssims...

També hi ha una persona, a qualsevol lloc, no ho sé, amb aquesta pàgina a Myspace. Tampoc sóc jo. Aquest tio penja peces i vídeos a la seva (meva) pàgina com si fos jo. Té un grup d'amics a qui enganya fent-se passar per mi. I la gent li (m') envia fotos, textos, pensant que es comunica amb mi. Patètic. Finalment, si algú entra a Youtube pot veure un vídeo d'Esquerra Republicana de Catalunya. Es projecten fotos dels que es presenten a les eleccions municipals mentre sona la meva cançó Carta al rey Melchor que, per més inri, és en castellà. I jo em pregunto, ¿què faig? Potser hauria de fer el meu bloc i firmar-li articles a De Azúa demanant la independència de Catalunya. O en els meus recitals llegir un manifest escrit per Carod-Rovira dient: "Visca el Rei i visca Espanya!" Llàstima que entre tots dos no en tinc ni per a mitja cançó.

«Jo no sóc Albert Pla», llegit a El Periódico de Catalunya.

Fan

Anava jo amb tren tot parlant amb una amiga sobre una banda musical de moda i el seu líder. Jo que li dic:

–La banda toca molt bé, les cançons crec que són bones però falla la veu del cantant.

Ella, indignada, em contesta:

–Però què dius! Si el cantant és molt guapo!

Mai he tingut enveja de l’atracció sexual dels cantants sobre les fans (bé, sí, però ara no és el cas), i una mica contrariat insisteixo:

–Ja ho sé, però no em refereixo al seu físic sinó a la seva veu.

La meva amiga, tanmateix, sembla absolutament insensible al matís:

–No diguis això que és molt i molt guapo, entesos?

Es tracta d’una conversa que no porta enlloc, però vull aclarir que no és que trobi lleig el cantant, sinó que, si se’m permet l’opinió, la seva veu no és la més idònia en comparació amb la qualitat del grup.

–No t’enfadis –aviso–, el cantant és molt i molt guapo però jo només dic que, segons el meu parer, em sembla, crec, diria, potser, la seva manera de cantar no seria ni la d’en Tom Jones ni la dels millors moments de Steve Walsh, penso...

Però la meva estimada amiga no cedeix ni un pam de terreny:

–Ai, digues el que vulguis, però ell és molt i molt guapo i m’agrada moltíssim, molt i molt, molt.

Abandono, rendit davant l’evidència, i com dos adolescents passem a parlar de les dones del tren que m’agraden.

Paral·lelament, dels auriculars del meu mp3 continuen sonant els virtuosos Kansas, que no sé si a hores d'ara la meva amiga trobaria molt i molt guapos. M'agafa un auricular i opina:

–Hòstia noi, no sé com pots aguantar aquest soroll!

Qüestió d'opinions, suposo.

Der träumt Trüffeln in Frankfurt

Milers de llengües i una que treu el caparró entre les poques desenes que s’han erigit amb el dret exclusiu d’existir en nom d’un rotring negre, molt negre, resseguit damunt d’un mapa del món pintat de colors. Fixa’t bé, diuen, no veus que el meu rotring arriba fins aquí?, doncs tu ets meu i ets part de mi i a la que et tornis a presentar singular i universal et trenco les cames. No patiu, contesten els ambsense rotring particular, a favor vostre tenim l’endogàmia tradicional, el cofoisme tradicional i la imbecil·litat tradicional que tant potenciem des de les nostres capelletes tradicionals. Si no fos perquè la missió és mantenir certs habitants del primer món en pàries culturals, qui sap si ens importaria entrar a l’ONU, ser de la FIRS, guanyar el Nobel o anar a la Biennale.

Maleïts rotrings!

Recerca i final

I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there

Ei, On t’amagues?

Spiaggia solitaria

Mare mare mare voglio annegare
portami lontano a naufragare
via via via da queste sponde
portami lontano sulle onde

Franco Battiato és un músic que em resulta curiós. Té una pinta que sembla haver-se reencarnat (tot i que encara no és mort) en el teclista dels Antònia Font i les seves melodies, recollides en desenes de discos editats des dels anys seixanta, em fan passar de la ganyota a l’embadaliment.

Si escric sobre ell és perquè aquesta tarda he llegit una entrevista que li ha fet La Vanguardia (aquell diari tan esquizofrènic que ara s'ha empetitit) aprofitant que fa poc voltava per Barcelona. En l’entrevista tant les preguntes com les respostes es mouen per aquell terreny eteri que només pots parar-te a observar si tens temps, i avui era el meu cas. Que si la condició humana, que si la recerca del jo, que si el budisme i el sentit de la vida. En fi, res de nou sota el sol que il·lumina els cantautors de l’abstracció. Però, com deia, Franco Battiato m’encurioseix. D’entrada, el seu posat. De sortida, la seva extraordinària fertilitat musical. Pel mig i, segons el meu parer, com a cúspide, la cançó Summer on a Solitary Beach. Ignoro si l’has escoltada mai, i si l’has escoltada no sé si també et sembla que es tracta d’una melodia, d’un ritme, d’uns arranjaments i d’una lletra que no són el que en música s’acostuma a considerar normal (força gent m'ha dit que no li troba res de l'altre món o que en té de millors). En tot cas, aquí la deixo:







No vull indagar gaire més en l’univers d’aquest senyor. No sé ben bé per què, però tinc por d’arribar a un punt que em defraudi. Sé que, a part de cantant melòdic, ha escrit diverses òperes, una missa, és director de cine, pintor... i segurament deu ser més coses.

De l’entrevista, a diferència del títol que han decidit posar-li («Casi siempre el buscar es mejor que el encontrar»), em quedo amb les preguntes i les respostes finals:


Esos inicios tan difíciles que tuvo...

... No fueron duros, siempre he hecho lo que he deseado.

¿No fueron frustrantes?

Hay dos cosas que no conozco: la frustración y la envidia. Cuando oigo una composición maravillosa de otro también la siento mía, porque me ha entrado dentro, me pertenece. Aunque ahora ya sólo escucho música clásica, he escuchado toda la música posible: japonesa, china, india...

Y El vacío es su resumen.

Es un álbum que trata de todo lo que hemos hablado. La pieza 'Nada' es lo que parece tiene el mismo título de mi última película, que se presenta este mes en Italia y que habla sobre la existencia. Una discusión teológica entre un creyente, un ateo y uno que duda.

¿Usted es budista?

Estoy muy próximo, pero me gustan todas las religiones porque en todas hay algo extraordinario. Si eres un verdadero músico sabes que en esta disciplina está la posibilidad de tocar planos superiores de existencia. La música te hace entender que la materia es sólo una pequeña parte del universo.

¿Cómo se explica este feo momento humano?

Siempre ha sido así, millones de muertes violentas a diario: el marido asesina a la mujer, la mujer al marido, el padre al hijo, el hijo al padre... Pero se trata de la misma humanidad en la que conviven los más primitivos con seres evolucionados. Pero todos, a base de repetir errores, llegaremos a la sabiduría.


[Aquest post parla d’actualitat, i és quelcom que m’havia jurat no fer. Bé, un altre dia serà. Com a mínim m’ha servit d’excusa per incloure la Solitary Beach en aquest "bloc sinceromusical".]

Manchild

Un dia t’aixeques del llit i et mires al mirall. De seguida penses quan amb prou feines calia afaitar la cara que tens. Aquells eren dies de petits maldecaps que calia manejar com si fossin enormes. Crec que la mirada que tenia en la meva adolescència i preadolescència era, metafòricament parlant, més hiperbòlica que miop. Intuïa el pa que s’hi dóna en aquest món, però l’estrafeia i el feia girar al meu voltant.

Al costat d’aquell meu context superparticular –encara que es tractava del mateix que qualsevol altre marrec–, hi havia el desvetllament de la consciència d’on m’havia tocat viure. Recordo que un matí de novembre un amiguet em va revelar que si Déu havia tingut la sacrosanta idea de crear-me, era per algun motiu... Qui sap, potser jo era una mena de messies, atès que el món girava al meu voltant i cada dia havia de superar proves espectaculars com ara fer-me el llit i resistir heroicament el llarg camí fins a l’escola.

El millor, o com a mínim el més curiós, d’aquells dies on amb penes i treballs em desfeia de la infantesa són els primers passos cap a l’adolescència. És un moment en què comences a encaixar idees, en què allò que demanava la mare connecta directament amb el que no feia el pare, en què definitivament comprens que practicar l’onanisme és com fer l’acte –jo deia fer l’acte–, en què et comences a plantejar reptes.

Sí, company, en aquells moments, quants reptes plantejats per demà o demà passat? Quantes hores reflexionant al sofà, amb el membre a les mans, sobre la veritat del carpe diem que un professor m’havia fet saber i sobre la necessitat d’anar per feina? No sé si és el teu cas, però jo acostumava a pensar en aquesta seqüència: «Primer ella, després l’altra, dissabte agafaré una bona merda i segur que per fi...» Perquè, és clar, va arribar un dia en què comences a sortir. Descobreixes les discoteques de tarda i tot de cop t’hi trobes a dins, tastant per primera vegada un cubata. Aleshores eren moments on les primeres mirades hiperbòliques començaven anar acompanyades de pensaments hiperbòlics, que acabaven sempre per concretar-se en no-res.

De la preadolescència a l’adolescència continues pensant que els planetes giren al teu voltant, però no entens per què aquell sistema fet a mida, del qual ets el centre, no et fa el cas que mereixeries.

I bé, passen els anys i de sobte et trobes en un pis desconegut davant d’un mirall brut a punt d’afaitar-te. I penses per un instant... Ubi sunt aquelles tardes que dedicava a observar-me grans i fer-me palles, pensant en les ties de la classe, en la Sabrina Salerno, fins i tot en la Samantha Fox [sic.]... [personatges absolutament absurds, gairebé tant com els nens que s’animaven amb elles.] Pel que es veu, al cap de molts anys, aquelles tardes s’han transformat en vespres d’insomni mirant la (nova) parella, farcit de (nous) dubtes, o convençut que aquella (nova) amiga no ha de tardar a fer-te més cas del normal i quedar per "fer un cafè"; o penedit d’haver fet segons quines coses en els darrers trenta anys; o fins i tot enyorant d’alguna manera la solitud d’aquelles tardes al sofà...

Fa centenars de mesos, el més important era explicar als amics que anaves més calent que un llum de ganxo. I ho explicaves, i tant, perquè tothom ho havia de saber. Ara un hom és més reservat, i trobo una mica de plaer exorcitzant els antics costums, que em visiten entre llençols en forma de fantasma i en el mirall del lavabo. I la nit que surto a les discoteques de carrer, als bars de barri, als pubs de la ciutat, a les casuals converses de saberuts poetes, evoco aquells pensaments ridículs de machoteenager i que ara són més certs que mai...

Diguem-ho ben alt i fort. El consol és que aquestes bestieses són abastament compartides.