Radiobeatles

Si agafes una gran cançó com A Day in the Life dels Beatles, n'aïlles la melodia i la combines amb la base musical d'un altre gran tema com és Karma Police de Radiohead, el resultat pot ser el següent:


boomp3.com


La idea és de Go Home Productions (GHP), alter ego del productor i DJ anglès Mark Vidler. Aquest senyor li dóna per barrejar David Bowie amb Liberty X, Kelis amb Duran Duran o Peggy Lee amb Iggy Pop. A la seva pàgina web et pots descarregar les coses que fa, que és molt, i no sé fins a quin punt els fa gaire gràcia als autors de les peces musicals que combina. Jo diria que en alguns casos els reinventa, que ja és prou. Com diu el mateix Vidler al seu web després de mostrar tot el que té: Anyway, hope you find something within these radio shows that will keep you entertained for a bit. Now that I've completely emptied the GHP wares, I'd better create some new stuff...

Per cert, diuen que Radiohead havia fet servir els acords de Sexy Sadie, també dels Beatles, per composar Karma Police. Ves per on, la millor barreja que se'n podia derivar era amb A Day in the Life. Serà que la bona música és infinita però sempre una i la mateixa?

Cafè

Una de les meves debilitats és el cafè. L'hora del cafè és, per mi, un dels millors moments del dia. Tenint en compte aquest fet particular, gaudeixo d'uns quants millors moments al dia perquè jo el cafè me'l foto amb manguera. I tots aquests petits moments d'alegria durant el dia els dec al cafè. El cafè és el meu gran amor, és la meva amant cremosa. Fer un cafè no és només un acte per cobrir una necessitat imperiosa –a vegades tens desitjos que només se satisfan un cop els has complert–, no: fer un cafè és un acte que es disfruta mentre te'l fas, mentre el remenes, mentre l'olores, mentre te'l prens i mentre fas la darrera glopada. Això és fer un cafè. Quan te l'has acabat mires la crema que resta en formes circulars dins la tassa de pisa, i la felicitat instantània queda servida. Llavors et passes la llengua entre genives i dents, t'acabes d'empassar les gotes amargues que pengen al vel del paladar i neteges la boca fent notar a la gola que l'acte del cafè s'ha completat amb èxit.


Si fos més cutre del que ja sóc li dedicaria una oda, al cafè. Podria començar emulant el poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el de «A Déu siau, turons, per sempre a Déu siau», i escriure «De Déu véns, cafè, de ben segur que en véns», o alguna cosa així. Tal és per mi el valor que té el cafè. Quan els mercaders venecians el van portar cap a Europa poc es pensaven que al cap de quatre-cents anys un paio com jo n'estaria tan enganxat. Perquè crec que n'estic una mica, d'enganxat al cafè. Quan em disposo a fer-me'n un, salto i ballo, fins i tot cantussejo o xiulo cançons pròpies –que se m'han acudit gràcies al cafè, inspirador com ningú–. És la meva droga número u, i pocs productes són tan agraïts, ja que em dóna molt a canvi de molt poc.


Cafè, amic, amant, confident, et deixes prendre arreu i ets prou humil per no molestar els clients del bar. Perquè, a diferència d'altres drogues que es prenen en societat, el cafè no et fa mal els ulls com el fum de tabac i no t'exaspera com el ferum d'alè alcoholitzat –com a a molt, una mica d'olor en les boques mal cuidades. A més, el cafè és arreu i és sempre un. Ara me'n prenc un aquí, ara en tasto un altre allà. Com deia, te'l pots fer a casa, però te'l poden fer en un bar, o te'l pot servir una màquina que també serveixi galetes i sandvitxos de gall dindi. I poc o molt sempre hi saps trobar aquell regust, aquella sensació de plaer cafeïnat del cafè, singular i universal. Sempre canviant, sempre desitjat. Sí, d'acord, segons quins llocs el cafè val més no prendre-se'l: hi ha locals i cafeteres que no tenen cap pietat a donar-te cafè adulterat, sense gust o fins i tot provinent del comerç injust; però això encara magnifica més la glòria del cafè, ja que quando arrivi a casa o vagi a una altra cafeteria en puc assaborir un de bo, de bo de debò, a tutti pleni, i creure que la felicitat ininterrompuda seria possible si un ésser humà fos capaç de prendre's cent tasses al dia.

Cafè, oh, cafè...

boomp3.com

Chain of Fools

Em va dir: «De veritat que no saps quina cançó estic cantant?» No, no ho sabia. «You told me to leave you alone, my father said come on home, my doctor said take it easy, whole bunch of lovin is much too strong», va repetir amb una veu un xic més clara. La tornada em sonava vagament, però encara no havia detectat ni l'artista ni el nom de la cançó; fins que no m'ho va dir: «És Chain of Fools, home, aquella que cantava l'Aretha Franklin.» I va afegir un «Chain, chain, chain...». La melodia i la imatge de l'enorme Lady Soul em van venir al cap com un llampec, i vaig fer «Aaah, sí, ja la conec, dona, i tant», mentre ella continuava caminant amb la mirada fixa al final del carrer. Anàvem fent camí i havíem emmudit. Durant uns segons vaig estar pensant en la silueta d'Aretha Franklin i, per una fàcil relació d'idees, em van venir al cap les cares i els noms d'Ella Fitzgerald, Peggy Lee, Nina Simone, Roberta Flack, etc. Després, per salvar la situació de silenci, no se'm va ocórrer res més que dir: «Potser és que cantes tan malament que per això no t'ho he sabut dir.» Per sort, era una noia intel·ligent i em va saber perdonar aquell pseudocomentari d'horror vacui: «Calla, ximple», i em va tocar el cul.

boomp3.com

Les veus

Tots hem provat les drogues,
tots hem colcat la mula,
tots hem tocat a les portes del cel.

Coneixem l'amistat del míssil,
el somriure estantís del sàtrapa,
la dentada vagina de l'aranya.

L'aranya pica, mossega, mastega,
arrabassa la carn
i s'infiltra dins el cervell.

Tots hem viscut dins la mateixa casa,
tots hem comès algun delicte,
tots hem colcat la mula.

Ja sabem tots que això s'acaba.

(Sebastià Alzamora: Mula morta. Barcelona: Proa, 2001, p. 18.)

boomp3.com

Coda

I va arribar el primer dia de l'any, que vam rebre amb raïm, petons i rialles. Més tard, ho amaniríem amb alcohol. El 2008 començava d'una manera que es podria considerar vulgar, com cada any. Poques novetats durant la nit. El matí de l'endemà, però encara dins el primer dia de l'any, va passar de puntetes per no despertar-nos i vam dinar a les quatre de la tarda. Ens vam acabar de menjar tres bombons i un parell de talls de torró, i vam fer la migdiada a dos quarts de sis. Tornava a ser fosc i teníem el sofà cosit a la pell; els ulls, encastats a les repeticions dels programes especials i festius del televisor; el cap, fet una coca a causa de la ressaca, la mandra i l'avorriment. Tot transcorria com un vals. Fins ben entrada la nit el mòbil va continuar rebent missatges del tipus Feliç any nou!, i fins el dia de Reis la gent del carrer se saludava desitjant-se un bon any nou.

2008: un parell d'anyets més i passarem a la segona dècada del segle XXI. Aquesta és la primera setmana laboral per a la majoria de gent i, per gran part de la societat, ahir va ser el primer dia de l'any. Molts éssers humans acostumen a fer-se promeses quan comença un any nou, promeses que van del típic «Després de Reis deixo de fumar...» a les més grandiloqüents com ara «Amb el nou any vull començar una nova vida!». Aquesta vegada a mi m'ha donat pel segon tipus de propòsits –els més ingenus i grandiloqüents–, però amb una petita diferència: tant me fot quin nou cicle m'espera; només sé que vull canviar el rol –l'actitud?– que he seguit fins ara, tancar-lo al més aviat possible i obrir capítol nou –cosa que és tot un misteri. Aquestes festes espero que hagin estat com una coda, com un fragment musical que clou un vals ja superat, com un afegit que prepara tonalment l'entrada al següent moviment.

A veure si el propòsit es materialitza i enllestim la coda amb dignitat. Aconseguir-ho, com deixar de fumar, és qüestió de voluntat; però això és un altre tema.

boomp3.com