SGAEciats

Abans-d’ahir em vaig tirar un pet. Va ser un pet vulgar, inodor, però amb el típic so del vent intestinal alliberat, per la qual cosa em vaig començar a preocupar. El meu pet, involuntari, va sonar una mica musical i vaig témer que els defensors dels drets d’editor m’haguessin sentit. I és que era un pet idèntic al que es van tirar a l’uníson en Ramonet i l’Anna Betlem un dia que extorsionaven un honrat propietari d’un bar.

Em demandarien per haver fet un pet musical sense pagar el delme que exigien per infinitat de casos? Bé podia ser que al pet popular i quotidià, tant com el Sol solet o El cant dels ocells, li haguessin fet arranjaments, com a l’himne d’Espanya, i que segons la seva lògica m’havien de cobrar per cada pet vulgar, quotidià i popular que em tirés. Aquest pensament encara em va preocupar més, ja que tothom sap que si te n’has tirat un, de pet, ben pot ser que a darrere en bufi un altre... i sabia que tard o d’hora me’n vindrien més del mateix estil.

Em vaig començar a posar molt nerviós, cosa que va provocar un inevitable mal de panxa. Vaig pensar a volar fins a França o Portugal, vaig desitjar trobar-me a Andorra o en aigües no territorials per poder-me quedar a gust apaivagant l’ímpetu dels meus budells... Però els pets s’acostaven al seu destí final i ja els podia imaginar en fila índia, un darrere l’altre, im-pet-uosos per sortir i delatar-me com a pirata criminal. Jo m’aguantava, vaig intentar tancar el final del meu tub digestiu fins que no vaig poder més i vaig acabar assegut damunt la tassa del vàter, pensant en en Ramonçí i l’Anna Bel·lé.



Mentre pecava, reproduint sons, desitjava amb el front perlat de suor que no em sentissin els veïns, ja que el càstig seria pitjor si compartia els meus pets públicament. Però és que a més havia descarregat quelcom més que simples pets il·legals, copiats, plagiats. M’havia convertit en un autèntic criminal.

Ara només desitjo que la societat i ments preclares com les d'en Ramonet puguin perdonar algun dia el miserable lladregot que us parla.

boomp3.com

Com que el que més s'hauria de respectar en aquesta vida són els creadors, i la cultura és –hauria de ser– per defecte amiga de la veritat, està bé passejar-se per aquí, per aquí o per aquí.

Kate

Kate Bush... Si mai em confesso un dels pecats seria el d'estimar el videoclip d'aquí sota. Ho sento. Wuthering Heights s'inspira en la novel·la romàntica d'Emily Brontë del mateix nom, però Kate Bush no la pren com a tema per tal de glorificar-la, sinó que n'agafa els motius per fer-ne una mena de paròdia que trobo molt tendre. Ai, la Bush... Recordo el vinil d'estètica oriental que corria per casa, The Kick Inside, i un altre disc posterior on sortia la Kate més rodoneta (això recordo).

Wuthering Heights –continuo confessant-me– és una cançó espectacular en diversos sentits. La veu, evidentment, de Kate Bush, una dona capaç d'abastar quatre octaves. L'originalitat de la melodia, dels arranjaments i de la guitarra elèctrica de David Gilmour (el de Pink Floid) al final mentre la Kate ens diu adéu; un comiat que resulta tan còmic com la resta de moviments anteriors –es veu que la Bush era ballarina i la dansa que es treu de la màniga per al videoclip és clarament marca de la casa–. El vestit vermell. Les cares que hi posa, amb aquella actitud de «sí, estic fent de fada passota», que se'n va tal com ha vingut. El decorat, una mica desolat, d'un paisatge anglès boirós. El fet que aquesta noia s'estrenés el 1978 davant el gran públic amb aquest tema. Els seus ulls...

En fi, que sempre que l'escolto em fa somriure i m'obliga a escoltar-la fins al final.

Després d'això vindrien els anys 80, i el mite es va enfundar en una sonoritat que, al meu parer, no sempre li fa justícia. Hi ha una altra versió d'aquesta cançó regrabada el 1986 per ella mateixa, amb una veu diferent, menys aguditzada, que sembla un intent per fer la peça més seriosa, menys excèntrica. Potser la coda final és més elaborada, però si has sentit la primera, amb una fada de dinou anys vestida de vermell, no pots deixar d'enyorar-ne l'espontaneïtat. Per si de cas:

boomp3.com

En la rebequeria

«(Són ja uns quants dies que vivim expectant, esperant que passi alguna cosa que mai no arriba. Els angles de les coses, però, són suaus i les parets són de goma. Potser si no fes tan fred sentiria les rajoles més amigues.)

boomp3.com

Són ja uns pocs dies que hem gicat d'esperar. De l'expectació ens resta la impossibilitat d'alçar-nos a cap hora. Un malestar profund i subtil se'ns passeja les entranyes com un corredor de fons humil que no busca grans victòries. Mentrestant, naltres ens esperem a fora, fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres. I així, d'esquena a una intuïda meitat de nosaltres, passem els dies sens intuir la dimensió d'aquella meitat que ni en somnis no comprenem. Abans haguéssim volgut conèixer, arribar al fons, lluitar per la veritat absoluta. Ara tan sols ens sobrevivim.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Un temps vam explorar molts camins, camins que adés i ara se'ns retornen inútils. La incertesa es descobreix com la gran amant, què dic la gran amant, la muller de vida. Ja no demanem res, ni molt ni gran cosa. Baixar del tren potser, si hi hagués una estació prou acollidora, i guaitar-nos els antics passatgers de pressa. Travessar l'estació i el pont que hi ha al darrere. Travessar el riu. El bosc fosc. Tenir por. Sí, deixar-nos-la sentir. Paüra. Despullar-nos del coratge. Abandonar les veritats. Vestir-nos i desvestir els sants. No escoltar les coses. No mirar-les. Morir una mica, només una mica o potser més. Esmorzar i travessar el bosc i no imaginar què hi pot haver més enllà, al darrere. No buscar més la cara oculta de la lluna, no investigar, no imaginar, no somniar mai més paradisos perduts, ni tan sols inferns sensuals de tòxics.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Xerrac de gasolina al règim màxim esclata i la realitat es deforma. Revolucions reprenen del ralentí estant. Ens atabalem, gran novetat de sentiment, desconegut de tan sentit. Tribulacions quotidianes mostrant-se sempre diverses i múltiples quan la intuïció ens indica un sol, gran i lliure problema. La disfunció morbosa ja no està per espectacles ni mitges de seda. Ni unes miserables botes brillants. De set llegües les llengües dels savis. La saba bruta es revela cristal·lina i aixopluga algú que de ben cert pas que som naltres.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

(Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els nostres peus i el veurem venir per davant, passar sota nostre i marxar per darrere sense moure una cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb l'herba talpera i cada dia busquen belladona que s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls, quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de xai. Gai país groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments ignots.)»

(Roger Mas: En la rebequeria, 2005.)

Goool!

Una tarda d'hivern, en un bar ple de diaris, dos amics tenen converses.

[...]

–Però, escolta, com és que no saps de quin partit polític ets? Segur que el teu pensament lliga més estretament amb un partit polític que amb un altre, no? Doncs ni que sigui per proximitat, perquè t’acostes més a un que a un altre, ja tens una inclinació política, oi?

–Potser és que em deceben.

–Potser és que demanes massa. O potser és que no te’ls escoltes prou. Hauries de prendre partit.

–Però per prendre partit ja segueixo una mica el Barça i santes pasqües, no?

–No, tio, però què dius! No és el mateix! No veus que una cosa és el futbol, que no és res més que un narcòtic, i una altra de ben diferent és la política? A veure, home, que amb el Barça no arregles res de la societat i amb la política sí!

–D’acord, encara em queden uns dies per pensar qui votar, no?

–Sí, però jo et suggereixo que votis l’EMP (El Meu Partit), de llarg és la millor opció.

–Ah, val, l’EMP.

–Sí, l’EMP, ara vinc de penjar-ne cartells i vendre’n xapes. En vols una?

–Que xules, són de colorins.

–Sí, els colors de l’EMP. Crec que aquesta vegada guanyarem, estem només dos punts per sota i aquest diumenge és crucial!

–Que bé! I a quin camp juguem?

[...]

boomp3.com