30 d’abr. 2008

Mitja horeta

A vegades m’agafo mitja horeta per mirar les musaranyes o tocar-me els ous. I si aconsegueixo dedicar-hi trenta minuts sencers converteixo la mitja hora següent en una hora completa. És positiu divagar una estona, que ningú et molesti, tu amb la teva música, els teus pensaments, les teves musaranyes, els teus ous. És xulo.

Puc arribar a dedicar la mitja horeta en coses rematadament estúpides que ara mateix no cal explicar en detall. Per exemple, la darrera mitja horeta la vaig dedicar al pensament d’una dona que trobo extraordinària. Sí, hi ha una noia que m’agrada molt. I ho dic així, a la brava, perquè és així i perquè no hi ha més cera que la que crema. No tinc gaire clar què deu sentir ella per mi però, sorprenentment, no m’importa gaire. Bé, si he de ser sincer, diria que també li agrado –o almenys això dedueixo dels petons furtius, totalment prohibits, que ens hem regalat en un parell d’ocasions on la conjunció astral ens ho demanava a crits–. Però no és res més que això: una dona que m’agrada però que no té més història que la que ja ha passat. En tot cas, li he dedicat mitja horeta, i m’he muntat unes històries curioses, de pel·lícula absurda de trenta minuts i de novel·la breu agafada pels pèls.

M’agrada però no em llençaré a la piscina. I no és perquè ella tampoc no ho faria, sinó per una sensació curiosa d’amor platònic, totalment estúpid en altres casos però rematadament natural en aquest. Un pensament de mitja hora –posa-li una hora sencera, a tot estirar– et remet sempre a aquesta conclusió. Deixar-ho tot, fer un triple salt mortal sense xarxa, cridar jerónimo mentre engego a fer punyetes les quatre canyes esquerdades que he construït fins ara. No, prefereixo la seguretat de les canyes esquerdades –insegures, d’altra banda– que no una demostració de valentia. Diria que si fes el triple salt mortal em quedaria a gust una estona però després em trobaria cercant altra vegada més canyes escardades. Quin tio més aquiescent i capoll, oi? Bé, potser només és qüestió de valorar les coses uns minuts més.

Mitja horeta. Ahir dedicada a una dona. Avui dedicada al pensament d’ahir. Demà, vés a saber.

boomp3.com

23 d’abr. 2008

Georgius


Sant Jordi, cavalcant, entusiasmat pel que li espera


Anava jo caminant amb tres roses vermelles i dos llibres de colorins sota aquest pet de sol que finalment ha fet damunt l'arc mediterrani quan, de cop i volta, un guàrdia urbà m'ha cridat l'alto:

–Què fa? –em diu.

–Com que què faig? –li dic.

–Què fa travessant el carrer? Que no veu que tinc la mà alçada perquè no passin els vianants i sí passin els vehicles?

–No, no ho he vist, anava tan concentrat amb les meves roses vermelles i els meus llibres de colorins sota aquest pet de sol que només he fet cas al semàfor, que per cert està verd per als vianants...

–Sí, però que no sap que quan hi ha un guàrdia urbà el semàfor ja no té autoritat?

–És veritat, però amb la meva concentració no l'he vist i...

–Sí, sí, no em faci perdre més temps que he d'ordenar aquest caos.


Sant Jordi Afro, tal qual, una mica empanat


Amb aquestes que jo penso: «Cony, tampoc n'hi ha per tant! Tampoc hi ha tant de caos, conxo!» I com que m'agrada aclarir les coses, i el saber no ocupa lloc, jo que li pregunto, amablement:

–Com és que t'han col·locat aquí si el trànsit és normal i en aquest tros de carrer no hi ha precisament hordes de vianants?

–Sisplau, no em distregui ara.

I tot seguit ha abaixat el braç i ha deixat travessar el carrer a tots els vianants que s'esperaven: a mi, a un gos i a dos avis agafats del bracet que tampoc entenien res.

El nostre món urbà és curiós. Però és Sant Jordi, fa sol i tot és guai.


Sant Jordi, amb el seu posat habitual i amb Déu al córner


boomp3.com

18 d’abr. 2008

She's Not Dead

Hi ha cançons amb un rerefons inesperat i espectacular. Recordo la tornada de She’s Not Dead, dels anglesos Suede, un tema del seu primer disc –malauradament eclipsat pel tercer i megapopish àlbum, Coming Up, ja sense el coautor, guitarrista i pianista Bernard Butler–. No pretenc fer un panegíric de Suede, pioners del britpop i segons la meva humil opinió força més originals que la majoria de britbands, però sempre he pensat que She’s Not Dead és una bona cançó, d’arranjaments encertats, melodia original i lletra críptica i enigmàtica. És potser el tema que més he escoltat i, tenint en compte que tinc tots els seus discos, resulta curiós (almenys a mi; més enllà d'Animal Nitrate, Stay Together, Trash, Heroine, Beautiful Ones, Lost in TV o hits més o menys populars). Resulta que la lletra té un rerefons personal, i és que parla de la tieta del cantant, autor i lletrista, l’ambigu Brett Anderson. Ell mateix ho explica en un llibre:

«I was pretty young at the time. She had this lover and he was black and Hayward's Heath is a small town and in the early '80s I guess it was very taboo. And basically they committed joint suicide together. They drove a car into a garage and just turned the exhaust on and killed themselves.»

Quan descobreixes el motiu inspirador no pots evitar de lligar-ho amb el resultat musical que tant t’havia atret. Les desgràcies inspiren.


boomp3.com


She'll come to her end
Locked in a car somewhere
With exhaust in her hair,
What's she called?
I dunno,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away, gone away" he said
He said
"She's not dead, just go away go away" he said

In the car he couldn't afford
They found his made up name
On her ankle chain,
So don't call,
Don't call her at home,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
He said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
"Just gone away gone away" he said
She's gone away to someone else's bed.

11 d’abr. 2008

Truites vs Trufes

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!


9 d’abr. 2008

Coral romput

boomp3.com

L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l'espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conèixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,
que no es varen casar. Encara està prou bé.
"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafès, cafès amb llet.
"Jo l'he vista en el Coli". "Què vols dir amb això?"
"¿Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit."
"Si no calles et trenque la cara..." "¿Vostè?" "Jo!"




(Vicent Andrés Estellés: Coral romput, 1971. Recitat per Ovidi Montllor amb música de Toti Soler el 1979 en el disc Ovidi Montllor diu 'Coral romput'.) (buf, que bo... Darrerament, també.)

7 d’abr. 2008

Tíbet

Segurament, aquest estiu, els Jocs Olímpics de Pequín-Pocon –amb el beneplàcit de la major part dels éssers humans, espècie terrícola organitzada tossudament en Estats– incorporaran noves disciplines esportives que, malgrat ser prou practicades, no veurem per la televisió.




boomp3.com

4 d’abr. 2008

Planeta Perra

El món és una moneda. Entre d'altres coses, perquè és rodó i els déus només existeixen allà on els interessa; a la resta de llocs, només hi ha la lògica dels diners. A vegades penso que en cada volta que fa el planeta li salten quartos, en plan efecte centrífug. La lluna, des de la seva posició privilegiada, deu al·lucinar veient com ens estomaquem pels nous símbols que regeixen la nostra llar. Perquè és ben sabut que les noves religions han canviat els símbols de creus, llunes i estrelles pels moderns €, $, £, ¥, ¤, ¢, etc., tots ells agrupats sobre el profund, místic i vital concepte de calés.




El món és una moneda i penso que els copulatius són verbs curiosos. Es diu que no aporten res, que no afegeixen cap significat a la frase, prescindibles com són, pobrets. Una frase com ara El món es blau i rodonet pot passar amb un fàcil El món, blau i rodonet. Però... si som un xic metafísics, diria que ser i estar resulten cada vegada més carregats de significat. Ser comporta moltes coses i avui dia, més que copular, el que fa és una mena de violació existencial. El fet de ser ja és una putada: Ser, una putada. En fi, deixem-nos de tonteries.

Som i serem! Amb salut i, si pot ser, peles, home, moltes peles.

boomp3.com